Aquest dissabte 18 de gener, les veïnes de Mataró i usuàries del CAP de La Riera, van dur a terme una ocupació simbòlica i solidària amb les veïnes dels CAPs dels barris de Rocafonda-El Palau i Cerdanyola, que des del dia 8 i 15 de gener respectivament, porten ocupant els seus CAPS reivindicant millores en l’assistència i l’equipament sanitari i demanant una plantilla estable i suficient de metgesses, infermeres i mediadores culturals.
Si bé aquestes reivindicacions que reclamen unes millores concretes en els centres sanitaris de la ciutat són les que han aplegat les veïnes a la mobilització des de fa gairebé dues setmanes, el discurs cada cop és més crític evidenciant la necessitat de visibilitzar i organitzar la lluita per una sanitat pública. I és que es fa més palesa que mai, la urgència de posar a l’ordre del dia l’actual desmantellament de la sanitat pública, reclamant una atenció sanitària gratuïta i de qualitat per a tothom. També és hora de posar el focus en les retallades ideològiques, en la corrupció que hi ha al darrere de la gestió del sistema sanitari així com en la necessitat d’assenyalar els responsables de l’espoli de la sanitat pública i els qui pretenen enriquir-se privatitzant-la.
És per això que durant l’ocupació solidària de cap de setmana al CAP de La Riera, es van programar una sèrie d’activitats per apropar les actuals lluites als CAPs de Rocafonda i El Palau i Cerdanyola al centre de la ciutat així com per apropar el discurs crític al carrer.
Taula rodona d’ocupacions
El dissabte a la tarda es va dur a terme una taula rodona d’ocupacions amb la participació de quatre membres del col·lectiu Caldes en lluita, que van ocupar durant 100 nits el CAP de Caldes (http://caldesenlluita.wordpress.com), i membres participants de l’ocupació del CAP de Rocafonda – El Palau i Cerdanyola.
La taula rodona va començar amb la ponència d’Antonio Ruiz, veí del barri de Cerdanyola que va exposar les reivindicacions concretes que posa sobre la taula l’ocupació del CAP de Cerdanyola (presència de mediadores culturals i de pediatres) però va plantejar també la necessitat d’exigir, per sobre de tot, una sanitat pública i gratuïta, així com l’aturament de les retallades d’un dret tan necessari com la sanitat. També assenyalà la necessitat d’unió i solidaritat entre barris en un moment en què Mataró es troba amb tres CAPs de tres barris diferents ocupats i traslladar a peu de carrer el discurs, posant l’èmfasi en la necessitat de difondre l’actual lluita convertint-nos cadascuna de nosaltres en informadores.
Aurora Gironès, presidenta de l’AV El Palau, va parlar en representació de l’ocupació del CAP de Rocafonda-El Palau i va assenyalar el gran problema amb el qual es troba el centre degut a la falta de presència de mediadores culturals, infermeres així com les llargues llistes d’espera per visitar al metge de capçalera.
Tot seguit, les companyes de Caldes En Lluita van explicar la seva lluita al CAP de Caldes, el qual va estar ocupat durant cent dies per les veïnes de Caldes de Montbui, que exigien la reobertura del servei nocturn d’urgències. Les persones que estan aquests dies ocupant els CAPs de Rocafonda i Cerdanyola van preguntar a les companyes de Caldes quina era la fórmula per mantenir a la gent il·lusionada i amb força davant del desgast que representa mantenir un CAP ocupat durant les 24 hores del dia. Així, les companyes de Caldes van explicar que a més a més de l’ocupació, es van dur a terme mocions a l’Ajuntament de Caldes de Montbui, recollides de signatures, van fer arribar les veus al parlament i moltes altres accions a peu de carrer que van permetre que la mobilització fos cada cop més àmplia i que més persones es veiessin identificades amb les demandes. I és que des de Caldes en Lluita van insistir en què en tot moment van tenir present que la lluita que duien a terme era en defensa d’un dret més que d’un servei, explicant que les reivindicacions concretes que exigien eren qüestions locals aïllades que resultaven conseqüència directa d’un problema sistèmic de desmantellament de la sanitat pública. Si bé aquest és el disseny dels objectius a llarga durada que han de tenir aquestes reivindicacions, Caldes En Lluita també van valorar la importància de tenir en compte sempre els petits èxits de la lluita diària, com per exemple podria ser el simple fet de gent mobilitzada i organitzada per una causa justa. I és que finalment, la importància no és l’acollida de les protestes a nivell institucional, sinó que es pugui demostrar que som subjectes de canvi polític i que organitzades i mobilitzades podem canviar les coses.
Així, també sorgí el debat al voltant de les institucions i quin estava essent el paper d’aquestes davant de la lluita veïnal. Des de Caldes van explicar que va arribar un moment en el qual, si bé al principi va haver-hi un apropament i intent de solució, finalment es va convertir en un conflicte obert entre la lluita de les veïnes al CAP i l’Ajuntament. Així, es va recordar el paper de l’Ajuntament de Mataró durant la recent lluita per mantenir la segona línia a l’escola Joan Coromines i com es va decidir unilateralment, tot i les reivindicacions, que no calia mantenir aquesta línia a l’escola. I és que tenint en compte que les institucions, esquitxades per interessos financers, acaben tenint un paper que difereix molt de les demandes i necessitats de la majoria de la població, s’han d’utilitzar com a eina però sempre desconfiant i exigint sense cedir ni deixar de pressionar.
Finalment, i en referència a l’ocupació solidària del cap de setmana al CAP de la Riera, es va reflexionar sobre el problema existent a Mataró de divisió entre els barris i el centre de la ciutat, valorant l’acció simbòlica com una oportunitat per cosir les diferències apropant la lluita dels barris al centre. La presidenta de l’AV centre, Montserrat Silva, va efectuar unes paraules en suport a l’ocupació del CAP del centre, un edifici de lloguer que també presenta problemes, sobretot pel que fa la necessitat de demandar una millora en l’equipament.
Xerrada: La salut no és un negoci
Després de que una quinzena de persones passessin nit al CAP de La Riera, a les 11h es va dur a terme la xerrada “La salut no és un negoci”, de la que van participar Albano Dante, de la revista Cafè amb Llet, publicació que ha destapat una complexa trama de corrupció dins la sanitat pública catalana on el Maresme s’hi ha vist relacionat de forma directa, la Isabel Vallet, diputada al Parlament i membre del grup de treball de sanitat de la CUP i també en Manolo Andújar, membre de la Coordinadora en Defensa de la Sanitat Pública de Mataró i el Maresme.
L’Albano Dante, editor de la revista Cafè amb Llet, va resultar la persona idònia per plantejar el problema de la corrupció dins la sanitat pública, i és que el 23 d’octubre de 2012, ell i la Marta Sibina, van ser condemnats a pagar una multa de 10.000€ per haver danyat l’honor de Josep Maria Via, assessor del president Artur Mas, després de penjar un vídeo a Youtube denunciant l’opacitat al sistema sanitari. Sis mesos després de la condemna van presentar el llibre “Artur Mas, on són els meus diners” acompanyat de la notícia de que la major part de les persones que citaven al vídeo pel qual van rebre la denúncia passaven a ser imputades i investigades per la justícia.
Així, Dante va exposar la necessitat de denunciar i investigar la corrupció. Un exemple d’això ha estat la creació de la comissió parlamentària d’investigació, creada arran del malestar entorn del funcionament irregular del sistema sanitari. I és que a poc a poc aquest sistema es va deslegitimant, i encara que no hi ha ningú a la presó, s’ha aconseguit visualitzar la corrupció. Segons Dante, la deslegitimació ha servit per tenir clar qui són els responsables i culpables.
Dante també va parlar de les mútues privades, un sistema d’assegurances privades estès i recolzat per un sistema que diu “oblida-te’n de lluitar pels teus drets”. Així, incidí en què igual que assenyalem els polítics, també forma part de la nostra lluita assenyalar les persones que venen aquest producte i explicar que, de la mateixa manera que amb plataformes com la PAH s’han destapat les hipoteques com una trampa, el servei privat sanitari també ho és i es mou per interessos purament econòmics transformant en negoci el que és un dret de totes les persones.
Apropant-se al final del seu discurs, Dante explicava que a més a més, aquesta manera de concebre la sanitat, cada cop esquitxa més el funcionament de la sanitat pública tal com en teoria s’hauria de concebre en un estat democràtic. Així, trobem per exemple que a hospitals públics com el de Mataró o Calella, només es pot accedir a certs serveis si abans s’ha pagat. I és que, finalment, a qualsevol hospital, s’acaba passant abans si es forma part d’una mútua, posant els diners i els interessos econòmics per sobre de la vida de les persones.
La Isabel Vallet, membre de la comissió parlamentària que hem esmentat abans, va explicar la seva participació d’aquesta i va fer una àmplia radiografia del funcionament del sistema sanitari a Catalunya. Segons Vallet, molta gent mai ha qüestionat el model sanitari pensant que els casos de corrupció tan sols són una anècdota. No obstant això, ella va assegurar que es tracta d’un paradigma, d’un problema sistèmic de corrupció institucionalitzada. Així, va explicar quatre casos que es va trobar tan sols entrar en aquesta comissió, que van ser; el cas INNOVA, amb més de quaranta imputacions en menys de dos anys i que ni tan sols el mateix alcalde de Reus sabia el nombre d’empreses que havien fet negoci amb la sanitat pública. El cas del Consorci Sanitari del Maresme i la relació amb l’empresa de Carles Manté. Els casos d’irregularitats en els sous dels alts càrrecs de l’Hospital de Sant Pau. I el cas dels contractes irregulars entre l’empresa SERHS de Ramon Bagó, que també era aleshores un dels màxims directius del Consorci de Salut i Social de Catalunya.
És a partir d’aquí, que Vallet reflexiona que no es tracta, tal com diuen algunes, de quatre casos aïllats dins d’un sistema que funciona a la perfecció, sinó que es tracta d’un model construït expressament per a que certes empreses puguin subsistir del model sanitari públic, pagat entre totes. I és que encara que s’acabessin les retallades aquest model sanitari seguiria lucrant empreses privades i posant en tercer lloc la salut i la sanitat de la classe treballadora.
Vallet va assenyalar molt clarament els defectes del model sanitari actual. Un model que en si mateix és molt complexe, amb molts òrgans i convenis. Un tipus de model que ja va implantar Margaret Thatcher a Anglaterra i que actualment encara és jurídicament més complexe. També va indicar com a deficiència el model de sociovergència sanitària, construït als ulls i semblança de CIU i PSC, que durant molt de temps i encara avui dia, no han destapat tota la corrupció per un pacte de silenci i al cap i a la fi, per tapar-se les vergonyes els uns als altres. Per altra banda, també assenyalà l’existència de les portes giratòries en la rotació de càrrecs i la cohabitació entre la pública i la privada, on l’administració publica es dedica a comprar serveis privats.
Arribats a aquest punt, Vallet es preguntava què és aleshores el que falla en tot això? La resposta no pot ser altre que el model en si mateix, un model facilitador de que es doni aquesta situació, no només els que prenen o permeten que es prenguin decisions puntuals i concretes. Es retalla i es precaritza per privatitzar i donar negoci a les empreses privades fent que així, les mateixes persones de sempre es segueixin enriquint a costa de la classe treballadora. La lògica és clara, precaritzar allò públic perquè es vegi que no funciona i seguir enfortint el servei privat.
Així mateix, Vallet parlava de la paradoxa que representa que la gent no vol operar-se a la privada i sí a la pública perquè reconeix que el servei és molt millor. És aleshores quan ens trobem amb que metges del sector públic passen a operar a les instal·lacions del servei privat. El missatge és ben clar “la teva salut és el nostre benefici”. Vallet va concloure dient que si no hi ha dades exactes de com més d’eficient és la privatització sí que hi ha dades de com està augmentant el servei públic i l’enriquiment de les farmacèutiques. Per tant la lògica és esgarrifosa, si ens roben en sanitat, ens retallen la salut i per tant la vida.
Finalment, el torn de paraula va ser per Manolo Andújar, membre de la Coordinadora en Defensa de la Sanitat de Mataró i el Maresme, que va explicar quina era la tasca d’aquesta coordinadora, que es dedica a fer difusió de l’actual funcionament del sistema sanitari, mitjançant difusió, actes, xerrades, etc. per evidenciar com s’està agafant aquest diner públic i repartint en diferents empreses privades. La Coordinadora també participa de la Plataforma pel Dret a la Salut i de la Plataforma en Defensa dels Serveis Públics a Mataró.
Andújar també va explicar que un dels objectius de la Coordinadora és treballar directament amb les institucions per poder accedir a les dades i entendre d’aquesta manera les prioritats en sanitat de la comarca. Així, va posar sobre la taula una sèrie de dades que denoten l’actual precarietat del servei sanitari a la ciutat, com les ràtios desiguals dels diferents CAPs de la ciutat en relació a Barcelona (mirar la taula), els temps a les llistes d’espera, els llits tancats a l’Hospital de Mataró (160 a l’estiu), així com el deute d’aquest (de 30M d’€).
TAULA: dades generals dels Equips d’atenció Primària (EAPs) del SISCAT (Sistema Sanitari Català) de l’ any 2012:
A partir de les dades, va sorgir la reflexió al voltant del poc accés que té la ciutadania a aquestes dades, així com el poc control de gestió que hi ha dins del sistema sanitari. I és que no només som hereus del franquisme en aquest aspecte de dèficit democràtic, sinó que a més a més, segons Albano, sembla que hem retrocedit. Ja que en el millor dels casos, estem igual des d’un punt de vista de participació. El discurs de gestió propera ha fet que s’hagi aprofitat per escapar del control del ciutadà, però també per escapar del control del Parlament. Ni tan sols els mateixos diputats poden accedir a la informació.
Durant el torn de preguntes i debat, van sorgir diversos temes que van resultar molt interessants sobretot de cara a proposar noves accions de mobilització per donar resposta a alguns dels problemes exposats. Així, participants del debat van veure la necessitat de portar la lluita a carrer i es va assenyalar la desobediència com a eina per acabar amb un problema real, criticant algunes plataformes o coordinadores que plantegen campanyes que no acaben oferint solucions pràctiques degut a que s’acaben institucionalitzant.
Davant d’això durant el debat es va assenyalar la necessitat de crear una gran plataforma de desobediència en aquest sector, sortint d’exemple la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca com una eina del poble que troba solucions concretes per a problemes concrets sense abandonar el discurs crític amb el sistema. Un exemple de lluita en el sector de la sanitat seria la IPP, Iniciativa Penal Popular, mitjançant la qual es pot perseguir jurídicament a un gerent d’un hospital. O per exemple, després del debat sobre la manipulació de les llargues llistes d’esperes dividides en A i B, la recent campanya No marxis sense hora, amb la qual aquelles persones que surten d’un centre d’atenció sanitària sense hora per a ser intervingudes, un grup d’acompanyament organitzat ajuda a fer pressió per no marxar del centre fins a aconseguir dia i hora.
Després d’aquest ric debat en anàlisi i propostes, les participants van sortir molt satisfetes de la xerrada, però el que encara va ser més important és l’espai en el qual es va dur a terme, un CAP ocupat per veïnes indignades i organitzades, l’epicentre de la lluita per la sanitat que volem, l’espai on neixen tots els conflictes que ens afecten com a usuaris d’aquesta. I és que la manca d’infermeres, de mediadores culturals, d’equipament o infraestructura, les llargues llistes d’espera, etc. lluny de ser casos aïllats o locals són resultat d’un sistema construït en benefici a uns pocs, però que fem tremolar quan la gran majoria que els patim ens organitzem i els combatem.
L’ocupació del CAP de La Riera durant el cap de setmana va acabar amb una assemblea de valoració el diumenge a la tarda, amb la sensació d’haver pensat en global per passar a combatre problemes concrets. En l’actual situació en la qual es troben dos CAPs de Mataró ocupats, es creu que és el moment de no deixar que la lluita s’aturi i seguir organitzades amb més força que mai.
Per no deixar passar ni una, per seguir lluitant amb cap, cos i cor per una sanitat pública, gratuïta i universal.
Defensem la sanitat pública i de qualitat 